Bons impulsos

La senyora que es va desmaiar de calor la tarda de la Diada enmig de la Diagonal no diu res, només sé el que ha dit la seva filla, que estava eufòrica, entusiasmada amb la Diada l’endemà de la gran ve baixa de catalans conformant una bandera humana anomenada senyera, cas únic en tot el món, això de la senyera, perquè a la resta del món en diuen bandera, simplement.

La filla de la senyora desmaiada l’endemà va parlar atropelladament, immensament agraïda per la reacció de la gent amb la seva mare, la gent molt solidària amb la senyora vella desmaiada aquella tarda enmig de l’asfalt sota aquell sol de justícia i sobre l’asfalt bullent, suposo, perquè jo no hi era però ho deien a TV3, la televisió catalana que, quan ha de fer un dia de calor intolerable, repugnant a Barcelona, diuen demà farà un dia esplèndid, i ho diuen amb un somriure d’orella a orella, una bona notícia, i després en aquest dia esplèndid la gent es desmaia d’esplèndida calorada.

La filla de la senyora desmaiada va dir als mitjans que estava enlluernada amb la reacció solidària de la gent, que van atendre amatents i sense pensar-s’ho la seva mare. Escolto els afalacs de la dona davant de tanta generositat de la gent i penso que aquí hi ha una cosa que no encaixa, una cosa òbvia que no m’encaixa gens, que em grinyola, com sempre m’acostuma a grinyolar tota mostra d’entusiasme humà, perquè quan veig un gos eufòric que remena la cua no em grinyola gens, gens ni mica, només em grinyola quan veig un home, una dona, entusiasmar-se, i per no parlar d’entusiasmar-se per un altre home o dona o homes o dones. Alguna cosa falla, penso (i sento), alguna cosa falla.

Estic uns segons davant la tele analitzant el perquè del grinyol que sento en sentir el que diu la filla de la senyora desmaiada, i m’adono que la cosa és molt senzilla, tal com acostuma a passar, que les coses són de fet molt senzilles. Arribo a l’òbvia conclusió que la senyora s’entusiasma amb aquella solidària reacció humana vers la seva mare perquè la reacció és extraordinària, una excepció, i és l’excepció allò que la sorprèn. Repeteixo: la sorprèn. Quan una cosa et sorprèn és perquè és extraordinària, és a dir: perquè normalment passa tot el contrari del que provoca la sorpresa. D’aquí la sorpresa.

Total, que penso que si em trobés cara a cara amb la filla de la senyora desmaiada em costaria mossegar-me la llengua per no haver de dir-li, senyora, no s’enganyi i analitzi la causa del seu entusiasme. Senyora, no se n’adona? Vostè s’ha entusiasmat justament perquè no s’esperava aquesta reacció de la gent que va ajudar a la seva mare, sinó que s’esperava, amb sort, indiferència, i que una bona ànima reaccionés de la manera que ho va fer tota aquella gent de la manifestació que va ajudar a la seva mare. Senyora, no s’adona que en la seva reacció entusiasta anul·la la seva lucidesa? No s’adona de la contradicció? Està molt bé la seva sorpresa, senyora, perquè significa que sap molt bé com funciona el món. Però ai, l’entusiasme... Ai, aquesta sobtada reconciliació seva amb la humanitat. No s’adona que aquesta idea no té credibilitat? No s’adona que els miracles no existeixen? Senyora, no discuteixo que de manera estricta la reacció de la gent va ser la correcta, per descomptat, res a dir. Però si parlem del detonant de la reacció, sento disgustar-la. Perquè, no s’adona que van ajudar a l’acte i enèrgicament la seva mare perquè els solidaris es trobaven en un context d’eufòria entre ”els seus”, sentint-se acompanyats, compresos pels defensors de la mateixa causa, i en el seu deliri col·lectiu es creien el concepte de gran família per vulgar esperit gregari? Senyora, no s’adona que l’entusiasme col·lectiu estova la gent i la converteix en sincerament hipòcrita? Senyora, sóc tan independentista com vostè i com els solidaris que van ajudar a la seva mare, i a més des que tinc ús de raó. Però separem el gra de la palla. No s’adona que la mateixa gent que va ajudar a la seva mare no haurien mostrat ni la meitat d’entusiasme a l’hora de fer-ho si la dona s’hagués desmaiat allà mateix el dia abans, sense estar imbuïts pel context d’eufòria sectària, com ho són tots els actes col·lectius, siguin o no per una causa justa? No s’adona que la solidaritat, entesa com a generositat, és una quimera? No s’adona que allò que dicta els nostres impulsos és el principi egoista del plaer? No cal llegir Freud per copsar-ho. Jo, confesso que no l’he llegit, però li he de dir que ho he copsat. No s’adona que estem atrapats en les nostres miserables limitacions i que tota reacció d’eufòria no és més que un deliri, la feblesa de l’autoengany per poder suportar aquesta existència intolerable?

Sort que no me l’he trobat de cara, perquè ja dic que m’hauria hagut de mossegar molt la llengua. Ep, i hauria fet bé. Parlar no hauria servit de res. La dona no m’hauria entès, i  hauria fet bé de no entendre’m ni voler-me entendre. És la diferència entre les bones i les males persones. Les bones persones no pensen les coses que jo penso. Les bones persones callen per no fer mal. En canvi jo hauria callat, i per començar per arrogància, conscient que ella no hauria entès el que acabo d’exposar. I sobretot, jo hauria callat per mala persona, per evitar que descobrís com de mala persona arribo a ser, per bé que ja hi estic acostumat. Des de petit que sé que sóc mala persona per pensar el que penso. El problema és quan penso que com és possible ser mala persona sent conscient que ets mala persona. Aquest reconeixement no et salva, ni que sigui una mica, de ser mala persona? No sé. Prefereixo no ser salvat. Perquè si és així, si no sóc ben bé una mala persona, aleshores per què penso les coses que penso, aquestes coses de mala persona? Un boig, doncs. Crec que sóc un boig. Sí, però, un boig pot ser conscient de ser boig? Uf.